L’Estació Orbital MIR va començar el seu camí, en el marc del programa espacial de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el 20 de febrer de 1986, data en què es va llençar el seu Mòdul Principal, també anomenat Mòdul Base o Cor. Amb la funció de servir d’allotjament a la tripulació i controlar els sistemes de l’estació. A partir d’aquest primer mòdul  l’estació va créixer amb ampliacions i acoblaments de nous mòduls, en els 10 anys següents, destinats fonamentalment a la investigació científica en diverses àrees.

En un principi els especialistes van donar-li 5 anys de vida útil, fet que es va superar amb escreix, arribant als 15 anys d’activitat: amb 39 missions tripulades per un total de 104 astronautes de 12 nacionalitats diferents, 111 llançaments de mòduls i naus de servei, més de 30.000 experiments realitzats, 11 tones d’equips científics i tecnològics i 27 programes internacionals desenvolupats.

 

La primera estació espacial multimodular tripulada, tota una revolució d’enginyeria

La MIR que en rus s’escriu Мир i significa “pau” o “món”, va ser un reflex dels canvis de la URSS i de la nova política impulsada per Gorbachov. L’abril de 1984 la Secretaria de l’Espai i Defensa del Comitè Central del Partit comunista de la Unió soviètica, decideix posar en marxa el projecte d’una estació espacial multimodular tripulada en base als bons resultats obtinguts amb el programa d’estacions orbitals unimodulars Salyut  (“salutació”) de 7 llançaments exitosos entre el 1971 i el 1982.

 

Evolució de la Mir. Font de les imatges: Wikipedia

Així doncs, el 1986 es llança el mòdul base de la Mir i, posteriorment en òrbita es van anar acoblant la resta de mòduls. L’estació orbitava entre els 300 i 400 km damunt la superfície de la Terra, acomplint una òrbita sencera en 89,1 minuts, passant de la nit al dia aproximadament cada 47 minuts i amb una velocitat d’uns 27.000 Km per hora.

Inicialment dissenyada per ser tripulada per tres membres, va allotjar fins a 12 tripulants, 6 durant més d’un mes. Va estar habitada de forma continuada fins l’agost de 1999. Finalment, va ser destruïda el 23 de març de 2001, i les seves deixalles es van precipitar sobre l’Oceà Pacífic.

 

Cooperació internacional: de la Mir a la ISS

El juny de 1992, el president dels EUA George H. W. Bush i el president rus Borís Ieltsin es van mostrar d’acord a unir esforços per a l’exploració espacial; un astronauta americà embarcaria en la Mir, i dos cosmonautes russos ho farien en la llançadora espacial americana.

El setembre de 1993, el vicepresident americà Al Gore i el primer ministre rus Viktor Txernomirdin van anunciar els plans per a una nova estació espacial, la qual s’anomenaria posteriorment Estació Espacial Internacional o ISS. Es van mostrar d’acord que en preparació d’aquest nou projecte, els EUA haurien d’involucrar-se en el projecte Mir, sota el nom en codi de Fase 1 (la ISS seria la Fase 2).

Les llançadores espacials s’encarregarien del transport de persones i subministraments a la Mir i, a canvi, els astronautes americans viurien a la Mir diversos mesos. D’aquesta manera els EUA podrien aprendre i compartir l’experiència russa dels viatges de llarga durada a l’espai.

 

Inici dels incidents i final de la Mir

El 23 de febrer de 1997, es va produir un gran incendi a bord, i el 25 de juny d’aquest mateix any es va produir una col·lisió amb una nau de càrrega no tripulada anomenada Progress. En ambdues ocasions es va estar a punt de l’evacuació completa de la Mir (sempre existia una nau d’escapament Soiuz per a retornar a la terra).

El segon accident va deixar un forat en el mòdul Spektr, el qual va haver de ser segellat i separat de la resta de l’estació. Es van necessitar diversos passeigs espacials per restablir de forma completa l’energia de l’estació.

La cooperació entre Rússia i els EUA va estar lluny de ser fàcil. Discussions, falta de coordinació, problemes de llenguatge, diferents punts de vista de les responsabilitats dels altres i interessos contraposats van causar molts inconvenients. Després dels accidents, el Congrés americà i la NASA van considerar que els EUA havien d’abandonar el programa degut a la falta de seguretat dels astronautes; no obstant això l’administrador de la NASA Daniel S. Goldin va decidir continuar amb el programa. Al juny de 1998, l’últim astronauta americà de la Mir, Andy Thomas, va deixar l’estació a bord de la llançadora Discovery.

L’estació espacial Mir es va planejar en origen perquè fos seguida d’una Mir 2, i alguns elements d’aquest projecte, inclòs el mòdul principal (ara anomenat Zvezda), el qual estava retolat com a Mir 2 durant algun temps en fàbrica, formen part integral de l’Estació Espacial Internacional.

 

El llegat de la Mir

L’Estació Orbital Mir, com a primera estació espacial internacional i permanent deixa un brillant balanç que ha marcat fites en la història de la carrera espacial humana i amb un llegat de tecnologies i experiències aportades gràcies als projectes desenvolupats. De fet l’Estació Espacial Internacional (ISS) actual posada en òrbita l’any 2000 s’assembla moltíssim i és gairebé idèntica en diversos aspectes a la Mir.