Des dels primers temps del cinema, els temes relacionats amb l’astronomia, l’astronàutica i l’astrofísica lligats a viatges espacials i descobertes de nous mons han fascinat tant els directors, guionistes i autors com el públic en general, les audiències i els lectors.

Al llarg d’un segle de pel·lícules de ciència-ficció, la relació entre el cinema i la ciència ha anat evolucionant des de seqüències gairebé oníriques i amb molt poc contingut científic fins a pel·lícules inspirades en descobriments i avenços de la ciència i aquelles que han contribuït indirectament a alguna classe de recerca. Moltes ments joves s’han enamorat de la ciència a través de la ciència-ficció.

LE VOYAGE DANS LA LUNE, (VIATGE A LA LLUNA), George Méliès, 1902

Considerada com la primera pel·lícula de ciència-ficció, en què Méliès imaginava un viatge a la Lluna en el qual els viatgers eren llançats per mitjà d’un canó. Aquí hi ha poca ciència i pocs efectes especials, però va permetre a l’ésser humà veure físicament a través de la pantalla allò que només s’atrevia a imaginar.

Juli Verne ja havia proposat ser disparat per un canó el 1865 en el seu llibre De la Terra a la Lluna. Actualment aquesta idea ens sembla absurda pel fet que l’acceleració mataria els viatgers gairebé a l’acte. Però, en certa manera, Juli Verne i Méliès van servir d’inspiració per als viatges reals a la Lluna a la dècada de 1960.

En el món real, l’arribada a la Lluna va ser tecnològicament molt complexa, però el resultat, a banda de transcendental, va ser decebedor per a molta gent atès que no hi havia selenites i els astronautes es van limitar a plantar una bandera i recollir mostres.

2001: A SPACE ODYSSEY, (2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI), Stanley Kubrick, 1968

Referència clàssica de viatges espacials científicament rigorosa i pel·lícula de culte. És la primera vegada que els elements científics són tractats de manera fidedigna. Això, sumat a la tecnologia que hi ha al darrere i al gran guió d’Arthur C. Clarke, fa que S. Kubrick es converteixi en tot un mite.

Imagina un futur proper amb estacions espacials avançades, bases lunars i viatges tripulats a Júpiter. Prediu d’una manera bastant exacta l’aspecte que tindria el primer transbordador espacial, com també l’estació que gira per crear una gravetat artificial o que el viatge a Júpiter es fa amb una nau propulsada per energia nuclear.

L’absència de so a l’espai, quan es veu l’acoblament del Discovery a l’estació espacial, el gran detall dels elements a la nau i les necessitats i dificultats dels tripulants en gravetat 0 són detalls científicament molt importants. Tant, que el film va deixar al seu moment una gran empremta i reptes impensables aleshores i del tot actuals com la intel·ligència artificial.

Cal tenir en compte que va ser rodada un any abans de la missió Apol·lo a la Lluna. Segons paraules de la NASA: “Som part d’un futur meravellós que visionaris com Arthur C. Clarke i Stanley Kubrick van imaginar fa 50 anys”.

APOLLO 13, (APOL·LO 13), Ron Howard, 1995

Es tracta de la representació més realista d’un viatge espacial feta fins ara, basada en el llibre Lost Moon, de Jeffrey Kluger i Jim Lovell, aquest darrer un dels astronautes de la missió. Mostra de forma minuciosa els esdeveniments relacionats amb l’accident de la Missió Apol·lo 13, l’any 1970. Per primera vegada, el cinema va representar un fet històric en lloc d’un de fictici.

Destaca pel muntatge i els fantàstics efectes visuals, que l’han fet guanyadora de diversos premis, amb dos Òscars inclosos, al so i al muntatge.

“Houston, we’ve had a problem”. Una de les frases més famoses d’un fet històric transmès pels mitjans de comunicació i el cinema. El detall amb què s’expliquen els problemes de la missió i, sobretot, les solucions aportades una rere l’altra, van servir a l’aeronàutica per preveure situacions futures. I, en certa manera, la pel·lícula va servir per fer viure en primera persona i de manera molt realista el drama de quedar literalment penjat a l’espai i els riscos que corren els astronautes.

CONTACT, (CONTACTE), Robert Zemeckis, 1997

L’obsessió per la vida extraterrestre s’ha portat al cinema en múltiples versions. Aquesta pel·lícula es basa en l’única obra del famós astrofísic Carl Sagan. Per donar credibilitat a un possible viatge en l’espai-temps, Sagan va demanar ajut a Kip Thorne, un reconegut físic teòric que li va suggerir introduir la teoria dels forats de cuc, que aprofitarien distorsions a l’espai-temps que permetrien viatjar més de pressa que la llum o bé més ràpidament del que ho faria la llum en un espai pla.

D’aquesta manera van aplicar una de les teories d’Einstein, que el 1935 va descobrir que les “matemàtiques” permeten l’existència de “túnels” a través de l’espai, sense contradir la màxima de la relativitat que diu que res no pot viatjar més ràpid que la llum.

La trama està inspirada en un fet real: una jove irlandesa que preparava la seva tesi en física va detectar a través d’un radiotelescopi un senyal que es repetia a intervals regulars. Primerament es va pensar que eren senyals de comunicació extraterrestre, però després es va veure que eren púlsars, és a dir, estrelles de neutrons que emeten radiacions periòdiques.

LA SAGA STAR WARS, George Lucas, 1977-2019

El 25 de maig de 1977 es va estrenar Star Wars, una de les sagues de pel·lícules més vistes de la història, amb un gran impacte en la cultura popular moderna tant per l’imaginari com pels efectes especials de la factoria Lucas. Juntament amb Star Treck, Star Wars és una de les pel·lícules i sèries que més ha marcat l’audiència pel que fa a les relacions entre ciència i ciència-ficció, fins al punt de ser utilitzada com a exemple didàctic per entendre la física que hi ha al darrere, tot analitzant els errors que s’hi cometen.

Tecnològicament, Star Wars va significar l’inici dels efectes especials, que es van investigar molt abans de rodar cap fotograma i, de fet, en els successius films es pot veure l’evolució de nombroses innovacions tecnològiques: maquetes a escala real i en miniatura, innovacions en les lents i en el so, creació de la primera càmera de control de moviment per ordinador que permetia set eixos de moviment…

Des d’un punt de vista científic, però, a Star Wars hi ha un munt d’errors, alguns de molt coneguts i acceptats, com les espases làser, que no són línies discontínues que fan soroll; a l’espai no hi ha aire i, per tant, tampoc so, o les explosions de les naus, que sense oxigen no poden explotar ni incendiar-se. I no s’hi explica com es genera gravetat dins la nau.

Un dels temes més interessants que veiem transversalment a Star Wars és que va avançar l’existència d’exoplanetes (planetes extrasolars), com el planeta Tatooine que orbita un sistema binari. Actualment s’han descobert cinc d’aquests planetes binaris, com el Keler-1647.

LA SAGA STAR TREK, Genne Roddenberry, 1966- 2016

Star Trek és tot un univers de ciència-ficció que va començar com a sèrie televisiva el 8 de setembre de 1966, molt abans de passar a la gran pantalla el 1974, quan ja era una veritable icona. A banda del gran impacte que va causar, sobretot en el públic més jove, es tracta d’una sèrie que tocava temes candents de l’època en què va néixer, com el racisme, la igualtat de sexes o la por que les màquines poguessin dominar el món, així com el pànic als holocausts nuclears, contextualitzats en la psicosi social generada per la guerra freda.

Pel que fa a la tecnologia i al rigor científic, podem dir que ha estat font d’inspiració per als científics a l’hora d’aconseguir nous avenços, tal com reconeix Stephen Hawking en la seva teoria de la curvatura de l’espai amb relació a la gravetat, principi que utilitza la nau Enterprise per viatjar més ràpidament que la llum. Avui dia, la física d’Star Trek és una assignatura en algunes aules d’enginyeria i ciències físiques per motivar la resolució dels grans paradigmes actuals.

Star Trek també va ser visionària pel que fa a altres invents com l’ordinador personal, la tauleta electrònica, la comunicació sense cable, el GPS, l’escàner o el telèfon mòbil.

Repassar els 50 anys de la seva història en les set sèries de TV i les 14 pel·lícules és també un repàs als efectes especials, que fan un salt impressionant amb l’Star Trek de 2009 on els efectes, la tecnologia amb ordinadors i els escenaris fantàstics es deuen a George Lucas.

AVATAR, James Cameron, 2009

Segons el mateix Cameron, va trigar molt a poder fer la pel·lícula que tenia al cap, sobretot perquè la tecnologia no estava prou desenvolupada. Des del començament, la seva màxima aspiració era que l’espectador no notés diferències entre el que és real i el que no n’és, tant pel que fa als personatges (reals o generats per ordinador) com pel que fa als decorats.

Des d’un punt de vista científic, la visió més interessant és imaginar una Lluna habitable que orbita el gegant gasós Polifem al sistema Alfa Centaure, o tot un ecosistema imaginari amb, fins i tot, una cultura i una civilització pròpies.

Però la veritable ciència d’Avatar rau en les sofisticades innovacions tecnològiques que ha aportat a la creació cinematogràfica. Més de tres mil efectes especials, mètodes de captura de moviment sofisticats i creació de càmeres de visió estereoscòpica. Aproximadament un 60% de la pel·lícula és animació generada per ordinador, mentre que el 40% és acció real.

Per poder realitzar el projecte es va crear la càmera anomenada Reality Camera System, que consisteix a utilitzar inicialment dues càmeres que filmen la mateixa escena, però independentment l’una de l’altra. L’RCS capta els moviments de la càmera cinematogràfica i, posteriorment, fa coincidir la seva posició real amb la càmera virtual, amb la qual cosa aconsegueix que la virtual tingui la mateixa visió de la perspectiva que la real.

El moviment dels personatges s’aconsegueix amb la Motion Capture, que emmagatzema moviments digitalment a partir d’un conjunt de programari que aconsegueix digitalitzar el moviment de les persones i reconstruir-lo de manera virtual.

 

GRAVITY, (GRAVETAT), Alfonso Cuarón, 2013

Segons el comandant de l’Estació Espacial Internacional (ISSI), Chris Hadfiel, és impressionantment real com es tracten la vida en gravetat 0 i les imatges des de l’espai. És, sens dubte, un nova fita en el tractament d’imatges per ordinador aplicades al cel·luloide.

En aquesta pel·lícula es veuen de manera bastant realista estructures modernes de l’astrofísica actual, com el telescopi Hubble, la nau Soyuz o l’Estació Espacial Internacional, i un dels grans problemes de les missions actuals, la proliferació de les escombraries a l’espai.

Pel que fa a la història, els astronautes de l’EEI han hagut de portar a terme diverses missions amb transbordadors per fer tasques de reparació i manteniment del telescopi Hubble i ofereix una gran dosi de realisme.

Una realitat que, tanmateix, desapareix en molts altres aspectes, com ara que tots els objectes es troben a la mateixa òrbita i alçada perquè si no el salvament de l’astronauta no seria possible o detalls com, per exemple, que els cabells de la protagonista no flotin a l’interior de la nau o que aquesta no porti els bolquers necessaris.

 

INTERSTELLAR, Christopher Nolan, 2014

És una de les produccions més agosarades pel que fa a la recerca de la realitat científica. Ha tingut l’assessorament de l’astrofísic Kip Thorne, guanyador del Premi Nobel de Física, que en el seu llibre The science of interstellar explica que el film és fidel a dos requisits: no incloure-hi res que violi les lleis de la física –si més no tal com la coneixem avui dia– i basar totes les especulacions en ciència real o en idees que com a mínim alguns científics de prestigi considerin possibles.

De fet, es considera la millor representació d’un forat negre portada al cinema, la qual ha estat generada per un superordinador a partir de la solució matemàtica real de les equacions de la relativitat general a l’hora de traçar la trajectòria correcta dels feixos de llum a través de la geometria corba d’un forat negre. Aquesta representació s’assembla molt a la imatge real obtinguda més tard pel telescopi EHT.

A la trama, els protagonistes viatgen a un sistema de planetes molt proper a un forat negre supermassiu. Els efectes de la dilatació temporal extrema prop del forat es mostren quan els astronautes visiten un planeta on cada hora a la seva superfície equival a molts anys en un altre indret. Evidentment, la pel·lícula es pren llicències argumentals i entra en el terreny de les especulacions, però sempre sobre teories fonamentades com la teoria de cordes.

SERGIO & SERGUÉI, Ernesto Daranas, 2017

Coproducció hispanocubana ambientada l’any 1991 que descriu la inestabilitat social del final de la guerra freda i la dissolució de la Unió Soviètica, circumstàncies que afecten la missió espacial del cosmonauta Serguéi Krikalev, que es troba desterrat no només del seu país i del món que ell coneixia sinó fins i tot del planeta. La situació política i la manca de recursos fan que es quedi literalment “penjat” a l’espai. A l’altra banda, a Cuba, en plena gran crisi econòmica i de devaluació del comunisme, trobem en Sergio, professor de marxisme que no sap com reorientar la seva vida i aficionat a la radiocomunicació, aconsegueix contactar amb en Serguéi i iniciar una amistat amb ell.

Paral·lelament a tota la trama social viscuda pel darrer ciutadà soviètic, la pel·lícula descriu amb molt de realisme com es viu i treballa dins d’una estació espacial gràcies a la magnífica maqueta de la Mir construïda per MediaPro a escala real, on es reprodueixen de manera fidedigna tots els detalls d’aquesta primera estació orbital habitable amb la qual els soviètics van fer realitat per primera vegada un dels somnis de la ciència. Segons els astrofísics actuals, un dels fets que més meravella és com la van poder mantenir en funcionament amb una economia tercermundista i en un estat lamentable.

L’entramat de llums, objectius, càmeres i il·luminacions adequades dona credibilitat a les imatges, transporta l’espectador de manera fidedigna a la fi de la dècada de 1980 i alhora ofereix  la visió d’una tecnologia que sembla “obsoleta” però que funciona.